La rondalla que hem elegit per a aquesta activitat és la de Godoiet, que hem trobat al llibre de "Contalles populars valencianes", escrit per Josep Bataller. El motiu principal de la nostra elecció és que l'avi d'un de nosaltres ens la contava quan eren menuts, encara que d'una forma diferent. Per això, quan l'hem trobada a aquest llibre l'hem ampliat i adaptat amb les aportaciones que hi teniem de la transmissió oral.
A més, hem realitzat una proposta didàctica per a utilitzar-la a classe. Aquesta consiteix en elaborar una activitat amb els refranys i frases fetes que hi apareixen a la rondalla. A continuació, la els dividirem en 3 parts: el principi, el final i el significat del refrany o frase feta. Els alumnes hauran de bucar a la seua parella per a, posteriorment, jugar a la "Ruleta de la Fortuna" amb panells de refranys o frases fetes. Ara, els alumnes hauran d'endivinar quin refrany és diguent les consonats o vocals qui hi puguen apareixer.
Ací vos deixem la rondalla:
Una vegada hi havia un xiquet que es deia Godoiet, el qual era més ximple que una llocada d’ànecs i empanat com ell sol. Era més inocent i més babau que la seua altura pròpia, tot i això que aquest nostre Godoiet media més de dos metres. Aquest no feia res a dretes, però no obstant això, el xiquet era bona persona, menys mal.
La vespra de Nadal, sa mare, que era una dona molt bona i molt organitzada, que li agradava molt cuinar, va fer una muntunada de dolços, així com bunyols, rotllos, pastissos i un braç de gitano... El xiquet, en veure les llaminadures, li pregunta:
- Mare, per què fa tantes coses?
- Perquè ve Nadal – li contesta
La dona continua fent la faena de casa, després, li diu:
- Escolta, la mare se’n va a comprar. Tu sigues a casa, no òbrigues a ningú que no conegues i porta't bè, que ens coneixem.
- D’acord, mare. Vaja-se’n tranquil·la.
Al cap de poc, Godoiet sent que truquen a la porta, i fa:
- Qui és? És l’oncle Nadal?
- No, sóc un pobret.
- Doncs vaja-se’n, que no li pertoca res.
El pobre es queda molt estranyat i se’n va. Més tard, però, torna a trucar: toc, toc!
- Qui és? És l’oncle Nadal?
- No, sóc un pobret.
- Doncs vaja-se’n, que no li pertoca res.
L’home se’n va molt pensarós.
Al cap d’una estona, torna i truca, de nou, a la porta: toc, toc!
- Qui és? És l’oncle Nadal?
- Sí. Sóc l’oncle Nadal –respon ara el captaire, que se l'havia pensat ara dues vegades.
Llavors, el xiquet obri, i fa:
- Entre, doncs, i agafe tot això, que és per vostè.
En un tres i no res, el pobret arreplega tots els dolços i se’n va més content que unes pasqües.
Quan regressa la mare de Godoiet i veu que no hi ha res damunt la taula, li demana:
- Godoiet, on són els dolços?
- Mare, ha vingut l’oncle Nadal, i jo li ho he donat tot.
Ella s’enfada:
- Caram! Què has fet? Nadal no és un home: Es tracta de les festes de Nadal. Xe, quin cap de suro!
- Perdone’m, mare. No ho faré mai més
Seguidament, li ordena una altra cosa:
- Godoiet
- Què mana?
- Agafa el carro i vés a comprar una càrrega de bales de palla que és per a les vaques i una pesseta d’agulles de cosir per a la mare.
El xiquet, doncs, ix amb el carro. Compra primer una carretada de bales de palla i, després, les agulles. Com que no sabia on posar aquestes, agarra i les clava dins la palla. Així que arriba a casa, sa mare li demana:
- Godoiet, has comprat les agulles?
- Sí, mare.
- I on són?
- Ei! Ja que no sabia on ficar-les, les he clavades dins la palla.
Ella es queixa:
- Ara sí que l’hem fet bona! Com les hem de trobar? Xe! Vés i tira la palla al Barranc de l'Or, passat el riu Xúquer, perquè les vaques podrien ofegar-se si se la mengen. Què tu no saps que tot allò que te punta es penja a la solapa de la jaqueta? Eh?
Tot seguit, el xiquet es dirigeix amb el carro, cap al barranc.
- I si al Barranc de l'Or trobara monedes em faria ric? I si em trobara un tresor em faria rei?
Al arribar al barranc, Godoiet comença a desfer-se de tota la palla amb les agulles que havia comprat. Tira el primer grapat i se n'adona que alguna cosa brilla, quan més palla tirava augmentava la lluentor del fons.
Tot decidit Godoiet camina en busca de algú que li ajude a traure l'or per donar-li una sorpresa a la mare. Es troba en un apicultor que li diu:
- Però xic, com va a haver-hi un tresor allà al barranc? Això deurà ser les agulles que brillen quan li pega el sol! El or que realment tenim a Cortés de Pallás és la mel, emporta't un pot per a la teua mare.
Arriba Godoiet a casa amb el pot de mel tot il·lusionat pel valuós regal que anava a fer a sa mare.
- D'on has tret això? A qui li ho has furtat? Si no portaves diners?
- No mare, m'ho ha donat un apicultor que m'he trobat tornant a casa. I he pensat que t'agradraia...
- Bé, disau estar!
Més tard, sa mare li ordena:
- Passa per davant del jardí de la tia Concordia i cull un grapat de flors de Pasqua per a decorar l’entrada, que segur que vindrà la teua ávia i ens criticarà de dalt a baix.
- D’acord, mare. Així veuré si la tia em dóna cap cosa per berenar, perquè sol fer uns pastissos per a xuplar-se els dits!
- Espere que això ho sàpigues fer, què és bufar i fer ampolles. Ah! I se m’oblidava! No li toques la pera a la tia Concordia, que ja està major i de segur que es posa nerviosa.
- Sí, mare. No et preocupes que ho faré com tu em dius.
Llavors, Godoiet comença a bufar totes les flors que es troba al seu pas per tal que aparegueren ampolles. Molt disgustat pel resultat obtingut, entrà a casa de la seua tia i aquesta li digué:
- Rei meu! Quan de temps sense veure’t! Que no vols cap cosa per berenar? He anat a la fruiteria i he comprat unes peres molt dolces.
- No tia, no puc menjar cap pera teua. M’ho ha manat així la mare.
Aleshores, Godoiet arriba a casa amb les mans buides i la mare li pregunta:
- On estan les meues flors precioses per a l’adorn de Nadal?
- Doncs he anat on tu m’havies dit i com que no m’eixien ampolles, no les he pogut collir.
- Mira que ho sabia! Una cosa tan ximple com aquesta i tampoc ho fas bé.
- Però mare, sí que te obeït a l’hora de no tocar la pera a la tia, tot i que me n’ha ofert una.
- Mira que eres bajoca!
Encara que no havia entès les paraules de sa mare, aquesta li donà una altra oportunitat i li digué:
- Bé, ara te’n vas a cal ferrer i portes uns ganxos per a traure el fem.
Godoiet s’encaminà, comprà els ganxos i, per tal com tenien puntes, se’ls enganxà a la solapa de la jaqueta. Així, aplega amb aquesta feta a banderes, a casa. Aleshores, sa mare el reptà:
- Fill meu, què has fet? Xe! Tu no saps que tot allò que te cua s’agafa i es penja al coll?
- Perdone’m, mare. No ho faré mai més- respon, sumís, el xiquet.
Poc després, sa mare li mana:
- Vés a la plaça i compra un porquet.
Es dirigeix cap a la plaça i el compra. I com que el porquet tenia cua, se’l penja al coll. Quan el xiquet aplega a sa casa, el garrí estava ofegat. Pobret animalet!
Plovia sobre regat. I tant! La mare de Godeiet el tornà a renyar, ara feta un braç de mar:
- Oi, oi, oi, oi, oi! Destrellatat! No tens dos dits de front. Què tu no saps que tot allò que te boca es lliga amb un cordell i es porta al darrere, fent-li “burrutx, burrutx!”?
- Ai!, mare. Perdone’m, que jo no ho sabia.
Aquesta vegada, la dona fa:
- Mira, vés a la plaça i compra un cànter. A veure si ara tens més trellat.
- No patesca, mare.
El xiquet s’encamina cap al mercat i compra el cànter. I com que observa que té boca, va i li lliga un cordell a l’ansa. I, arrossegant-lo per terra, retorna a casa, tot fent “burrutx, burrutx!”. En arribar-hi, quedava el cànter l’ansa només. Clar!
La beneiteria de godoiet féu els nervis crispats a la mare.
- Ets una ruïna, fill meu!- exclamà- . et tinc més por que a una tronada! És que vols destrossar-me la hisenda?
Tal com s’ha vist, la ignorància de Godoiet feia feredat. Aquest xiquet era més curtet que el punt de la i. No hi havia res a fer amb ell, perquè d’on no hi ha no es pot traure.
La mare quasi el va enviar al blau de la mar. Tanmateix, arribà a la conclusió que no era qüestió d’encedrés la sang cada volta que li encomanàs qualsevol cosa. Així que mai més no li va manar cap encàrrec.
CONTE CONTA’T, CONTE ACABAT I AIXECA LA MÀ SI T’HA AGRADAT!
 |
| Imatge del llibre "Contalles populars valencianes" |
Bataller, J. (1988). Contalles populars valencianes. Editorial d'Alfons el Magnànim.
