Competència mediàtica

la competència és una combinació de destreses, actituds i coneixements que es consideren necessaris per a un context determinat. La competència mediàtica gira en torn a sis grans dimensions, com són els llenguatges, els procesos d’interacció, de producció i difusió, la tecnologia, la dimensió estètica i els valors i la ideologia. Aquesta es troba estructurada en torn a dos àmbits de treball: producció de missatges propis i interacció amb els missatges externs. Pretèn compaginar l’espèrit crític i estètic amb l’autonomia personal, la capacitat expressiva i el compromís cultural i social.

Àlbum il·lustrat

aquest àlbum es un llibre concret, és idoni per a la innovació i per a poder realitzar formes narratives amb més complicacions en la seua estructura i de forma més flexiva, sirveix sobre tot per als xiquets i xiquetes. Ambdues estructures es complementen, perquè tenen cohesió i coherència. Aquest llibre amb “dibuixets” és bò per al creixement cognitiu del alumne, ja que té moltes característiques per a desenvolupar les seues idees. Però tambè potser que no deixa que la creativitat d’aquest alumne es desenvolupe per si mateixa.

Intertextualitat

és un recurs estilístic que permet establir una relació entre dos textos de manera implícita o explícita, en els que es pot citar un dins d’altre.
En la literatura, per example, aquesta intertextualitat es mostra en personatges amb una càrrega connotativa com “Edipo Rey, Celestina, Comala…”
Molts artistes com Gil de Biedma, Ángela Figuera o Blas de Otero van convertir aquesta intertextualitat en un dels seus fonaments del seu art literari.

Intertext lector

G. Genette. Palimpsestes. La littérature au second degré. 1982.:

“El text literari es troba construit com un encreuament de textos, un lloc de canvis que obeix a un model particular, el del llenguatge de connotació. En un principi l’intertext es va definir com el conjunt de textos que entren en relacions en un text donat”.

És a dir, el intertext lector són eixos coneixements bàsics o textos que una persona ha de tindre o llegir sobre un tema determinat amb el objectiu d’entendre un altre text, en aquest cas, literari. Per example: per a que un lector puga entendre un text de Gómez de la Serna (El pañuelo de Desdémona), és necesària la lectura prèvia de l’obra “Otelo”.

L’intertext fa que el lector puga completar la seua informació amb els necesaris referents al llegir un determinat text. En cada text, segons l’amplitud del teu intertext dependrà el reconeixement i la identificació. El lector organitza, amplia i relaciona tots els components del seu intertext lector, el qual donarà els nous coneixements per a la seua formació estètico-literària.

Hi ha dos tipus d’intertextos: l’intertext discursiu, el qual apareix en el mateix text i en el que les referències d’altres textos es poden integrar. Y desprès trobem l’intertext del lector, el qual es troba en l’espai de la competència de la lectura i la literatura. Aquests dos intertextos es troben vinculats mitjançant l’activitat de la lectura.

Per tot allò, hi ha que inculcar als estudiants el plaer de la lectura i animar-los a tindre interès per culturitzar-se i així obtindre el màxim intertext per a poder desenvolupar-se el millor possible en aquest àmbit literari.

Gèneres literaris

Els gèneres literaris són cadascuna de les clases en que es divideixen els textos literaris, segons el seu contingut. És a dir, són un conjunt de constants semiòtiques i retòriques que identifiquen i classifiquen els textos literaris. I a més, cada gènere té altres subgèneres literaris amb les seues característiques:

Gènere líric: utilitza generalment el vers i s’usa per a expressar sentiments. I els seus tipus són l’himne, la canció, la balada, el soneto, el corrit i tambè es parla de la prosa poètica.

Un exemple d’aquest gènere és una poesia de Mario Benedetti:

“No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo

Aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo”...

El gènere narratiu: s’utilitza per a les històries en que els personatges poden intervenir mitjançant el diàleg. El narrador és qui conta la història i per això pot usar la forma descriptiva, narrativa, argumentativa i expositiva. Alguns dels seus subgèneres poden ser: el mite, l’epopeia, el conte, la novel·la, la fàbul·la, etc.




I el gènere dramàtic: sirveix per a ser representat davant d’uns espectadors. Els personatges intervenen sense ningú narrador i compleixen les indicacions de gestos, moviments, vestuari… com les acotacions d’un texto teatral. Açí els tipus són el drama, la tragedia i la comedia.

Educació literària

Consisteix en l’aprenentatge i l’ensenyament dels coneixements i les habilitats que un lector necesita. Per a conllevar això es treballa amb textos poètics i literaris que facilite en l’alumnat la emoció de la literatura i per a aconseguir que ells mateixos puguen recòrrer aquest mòn tan meravellòs. Per això, hi ha que fomentar el plaer de l’escriptura i sobretot de la lectura.

La literatura contribueix en gran mesura en el desenvolupament de les competencies bàsiques. Desenvolupa, per exemple, l’ús del llenguatge, i amb ell el vocabulari. Tambè els coneixements de diversos àmbits, a més la interpretació, construcció i comprensió de textos orals i escrits. D altra banda, la literatura és una manifestació artística, pel que fa contribueix a la competència cultural i artística. Gràcies a la conceptualització i procedimentació de les activitats de composició i comprensió de textos que es fa amb l’educació literària adquirim “l’art” d’aprendre a aprendre. A més, mitjançant el seu anàlisis i creació, es pot arribar a l’autonomia i iniciativa personal.

L’educació literària es troba relacionada amb la competència literària, que és definida per Aguilar i Silva com un saber que permet produir i comprendre textos. Segú aquest autor, es tracta d’un model el·laborat a partir de la gramàtica del text i no d’una gramàtica literària de l’oració. Així doncs, ens proporciona una visió en la que l’unió de lectura i escriptura són les clau per a l’adquisició de la competència literària. Per això introduïm els hàbits de lectura i tambè aspectes de tipus estètic, cognitiu, lingüístic i cultural.

De tot allò deduïm que aquesta expressió “educació literària” implica que la finalitat de l’ensenyança de la literatura és formar lectors competents.

Ana Pilar Gutiérrez Gutiérrez, Vol 1, Nº 2 (abril 2009)

Altre aspecte fonametal és el cos dels textos. Deuen ser multiculturals, universals, clàsics i pròxims als alumnes, tenint en compte “l’altra literatura”: literatura de masas, infantil…

El tracte didàctic i escolar de la literatura tindrà com resultat una apreciació, valoració i gaudiment per part dels estudiants.

Com assenyala J.R.Guzmán (1995), p.17 : “Un punt central de l’aplicació de les teories de la recepció es troba en l’estructura de procés de lectura com en la comprensió, havent esguardat que el procés de la recepció literària en aquest camp difícilment es pot capir sense el reconeixement de l’activitat de l’alumne, és a dir, de la intencionalitat que aquest presenta a l’hora de definir el significat del text”.



“Un llibre és una cosa entre les coses, un volumen perdut entre els volúmens que poblen el indiferent univers, fins que dona amb el seu lector, amb l’home destinat als seus símbols. Ocurreix aleshores l’emoció singular anomenada bellesa, eixe misteri hermòs que no descifren ni la psicologia ni la retòrica”.

Literatura Infantil i Juvenil

Per a Antonio Mendoza, la LITERATURA INFANTIL I JUVENIL és un conjunt de produccions de signe artístic literari, de característiques comunes i compartides amb altres produccions literàries a les que s’accedeix a una edat primerenca de formació lingüística i cultural. D’aquesta manera, és primordial destacar que aquest tipus d’obres són les primeres manifestacions, orals o escrites, mitjançant les quals l’individu accedeix a la cultura del seu grup i que són mediadores del primer encontre del lector amb la literatura. 

Les obres del la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) tenen també un valor i una entitat pròpies, de categoria estètica i la seua funcionalitat no és necessàriament la de servir de via secundària d’accés a la “gran literatura”. No obstant, cal matisar que serveixen per a formar al individu com a lector, en tot el seu valor, precisament perquè en aquestes obres es troben les qualitats semiòtiques de la gran literatura. 

Totes les obres literàries prevenen un lector implícit, és a dir, un tipus de lector que se suposa que és un destinatari capacitat per a construir el significat i per a reconèixer les peculiaritats dels usos lingüístics. En el nostre cas, el destinatari sol ser un lector infantil o, en algunes ocasions, adolescent. I per aquest mateix motiu, la dificultat o complexitat de les obres està adaptada a l’edat i a les capacitat per a discernir el missatge que inclou l’autor. Les distintes habilitats referides a la comprensió i a la expressió lingüística es desenvolupen a través de la realització d’actes de recepció i producció. La escriptura i la lectura són habilitats que s’adquireixen amb la repetida pràctica. Per tant, és bàsic que els individus no deixen d’escriure ni llegir durant les primeres etapes de la vida, per a que arriben a assimilar aquestes habilitats. 

Respecte a la seua evolució, a l’Edat Mitjana i el Renaixement l’accés als llibres era molt limitat i només els xiquets que venien de famílies adinerades podien trobar abecedaris o llibres que contenien lliçons morals on es reflexava el pensament religiós de l’època. Totalment diferent als llibres infantils de l’actualitat. Però amb l’arribada de la impremta, es varen escriure les històries que sempre s’havien contat per la tradició oral, com Fábulas d’Esopo. Conforme apareixeren les novel·les d’aventures lleugeres, l’atenció per la lectura infantil fou augmentant; com és el cas dels clàssics de Robinson Crusoe (1719) i Los Viajes de Gulliver (1726), que varen ser escrites per a adults però recomanats posteriorment per a xiquets. 

D’aquesta manera, Juan Cervera expressa que durant molt de temps, la literatura infantil ha tingut una consideració escassa o inclús, pejorativa. S’ha discutit, fins i tot, han negat de la seua existència, la seua necessitat i la seua naturalesa. En el moment actual, ningú s’atreveix a negar la seua existència i la seua necessitat, encara que, lògicament, abunden les discrepàncies al voltant del seu concepte, naturalesa, objectius, etc. No obstant, Cervera proposa una nova definició, més amplia, integradora i global per a la LIJ, i que no nega la naturalesa general de la literatura. Així, la literatura infantil i juvenil és aquella en la que s’integren totes les manifestacions i activitats que tenen com a base la paraula i presenten una finalitat artística o lúdica que interessa al xiquet. Aquesta definició, a més, incorpora allò que la tradició oral ha aportat junt al transcurs del temps i emfatitza dos elements fonamentals: el xiquet i la paraula.

Literatura (i fet literari):

 Quan busquem al Gran Diccionari de la llengua catalana la paraula "literatura" ens trobem amb cinc possibles definicions, la primera d'aquestes ens proposa la descripció d'aquest terme des del punt de vista de la literatura com "l'art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit". També podem considerar aquest vocable com a "producció d’obres en què hom es proposa més un fi estètic que no didàctic". Si continuem llegint descobrim altres formes d'enfocar aquesta explicació, com per exemple "activitat intel·lectual centrada en l’estudi de la producció literària", "conjunt d'obres literàries d'un poble (literatura catalana), d'una època (literatura romàntica), d'un gènere (literatura èpica), destinades a un determinat públic (literatura infantil), etc." o "escrit o parlament que divaga a l’entorn d’un tema concret, del qual desatén la part pràctica o interessant. Tot això que dius no és més que literatura".

 Després de tota questa recerca pensarem que el concepte de literatura és molt ample i prou difícil d'explicar o resumir, ja que trobem diferents punts de vista des dels que podem abordar la nostra exposició. 

 Sebastià Serrano mostra molt bé aquest embolic quan diu “El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d’un indret. Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeti delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d’allò que no ho és”.

 "La complexitat del fet literari és tanta que es resisteix fins i tot a una delimitació estricta, qüestió emprenyadora per a tota mentalitat cartesiana. Però precisament les zones frontereres són generalment les que practiquen un tràfec més suggestiu, un contraban si voleu. Comptat i debatut, parlar de literatura és parlar de Poe, de Kafka, de Joyce, de Queneau o de Joan Fuster. Els grans transgressors de límits no ens perdonarien que ens encogéssim davant d'una frontera. I, a més, hi ha el plaer del text, tantes vegades oblidat pels especialistes i –ai las!– pels ensenyants. Sense tot això no valdria la pena de capficar-s'hi. Us ho ben juro." (Salvador, 1994, p. 26).

 Si ens fixem bé, observem que totes aquestes explicacions tenen en comú la cultura, la lectura i la escriptura. Però i a l'antiguitat quan tot es transmetia de manera oral? Quan existien els joglars que contaven històries a viva beu? Doncs d'aquesta forma cal destacar que literatura i escriptura no aniran unides des del seu inici, sinó que la primera ja existia abans que la segona. Aleshores alguna cosa falla en algunes de les definicions exposades anteriorment, tenim dos variants sobre aquest tema, la que ens proposa la literatura com tot aquell text que té una funció estètica i aquella que es remunta a l'antiguitat parlant de la Historia de la Literatura, que hem estudiat durant la nostra etapa estudiantil.

 Amb tot això podem dir que la definició de literatura és una qüestió de visió global, ja que segons quan i com enfoquem aquest terme va variant la seua explicació. Ja que com diu Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny" (Salvador, 1994, p. 18). També dependria si agafem una perspectiva universal proposant la literatura com un terme que agrupa totes les èpoques i llocs del món, o ens centrem en una literatura més nacional, amb característiques pròpies de diferents regions.

 Així doncs, podem concloure que literatura seria una barreja de tots aquestos enfoques.

Gènere narratiu:

 D'acord amb els llibres de text "Lengua castellana y Literatura" de l'editorial Oxford, per als nivells de primer i segon d'ESO, "las obras literarias que cuentan una historia imaginada por su autor y portagonizada por unos personajes pertenecen al género narrativo". Aquesta és la explicació que tota la vida ens hem aprés de memòria per tal d'escriure-la correctament a l'examen.

 Però aquesta definició no està completa, ja que també hem de parlar de tots els elements que composen aquest tipus de narrativa (espai, temps, tipus de narrador...).

 Quan parlem de narrativa, ens referim al conjunt d'obres relatades en un món imaginari o real que conten una història en uns personatges i un temps determinat. És molt important la vinculació que existeix entre autor i lector, ja que a través de la màgia de fer real allò imaginari, l'autor haurà d'arribar al lector i fer-lo gaudir.

 El narrador és l'encarregat de situar al lector en l'espai i el temps en el que està situada la història, a més de presentar aquesta narració. Dins d'aquest gènere trobem diversos tipus de narrador com el omniscient, que no participa en la història, conta els fets en tercera persona perquè ho veu tot des de fora; o el protagonista, que ho relata tot en primera persona perquè viu els fets que conta de primera mà.

 També existeixen dos tipus de temps, el externs que és on es desenvolupa l'acció i el intern que és quant de temps dura el relat.

 Però aquest gènere es pot complementar en altres com poden ser la descripció o el diàleg per aconseguir així que el lector puga fer-se en el seu cap una imatge més exacta i real d'allò que passa al relat.  

Gènere assagístic:

 "L'assaig és un gènere en prosa, no narratiu, que tracta temes d'actualitat". Aquesta és la definició que trobem al llibre de text "Diàlegs 4".

 La funció principal d'aquest gènere literari és reflexionar i crear una opinió de forma amena analitzant un tema des d'un punt de vista subjectiu i personal. Aquesta visió és expressada mitjançant una seqüència d'arguments, en els que el autor intentarà convèncer al lector, i finalment acabarà en una conclusió a mode de resum de les idees exposades.

 Les característiques principals del gènere assagístic són, per exemple, la temàtica utilitzada, que per a composar aquest text ha de ser una qüestió actual i no especialitzada.

 La estructura és oberta i lliure, ja que hi ha un fum de temes per poder tractar-hi, fins i tot es pot fer una classificació segons el tipus de tema que tracta (assaig literari, filosòfic, religiós, humanístic, artístic...). Aquesta llibertat exigeix que el escriptor tinga clara la seua idea, com exposar-la i com argumentar-la, també és necessari que tinga qualitats personals per tal de saber arribar al lector i fer-lo pensar i fins i tot, de vegades, canviar la seua opinió.

 Dins d'aquest gènere trobem els subgèneres següents: memòries, dietaris, biografies, retrats literaris, llibres de viatge, periodisme literari, aforismes, diccionari fingit...

 En la literatura assagística actual destaquen els següents escriptors: Josep Maria Espinàs, Josep Vicent Marqués, Joan Francesc Mira, Maria Aurèlia Campany i Martí Domínguez. Molts d'aquests publiquen en la premsa diària o setmanal: Avui, El País, El Temps, El punt... 

Paratextos:

Els paratextos són allò relatiu a les paraules, les oracions i enunciats que ajuden a comprendre millor allò de que estem parlant. Són missatges o expressions que complementen la informació donada per les paraules.           

Per exemple, el títol i el subtítol d'un article de premsa podria ser considerat paratextos, ja que afegeixen una informació que facilita la correcta comprensió del text. També poden considerar-se paratextos les fotografies dels llibres de ciències naturals o les il·lustracions que trobem las contes.
En definitiva, la seua funció és facilitar la lectura del text i la bona interpretació, però sempre sense modificar la seua essència.

Llibre:

 Un llibre és una obra científica, literària o de qualsevol altre tipus que tinga una extensió suficient com per a formar un volum (50 fulles), que pot estar impresa al paper o en qualsevol altre suport. 

 Els llibres són una de les principals i més accessibles fonts d'informació, cultura, imaginació... Han permès a trevés dels anys, ensenyant tot tipus de valors o coneixements i la història de la humanitat. El seu contingut i utilitat avarca infinitat d'extensions i temes.

Conte:

    Un conte és una narració breu basada en uns fets imaginaris o reals. Les característiques principals d'aquest tipus de narració són la limitació del nombre dels personatges, l'eix central de la narració és un únic element que domina el conte i, finalment, la acció es planteja al principi i es desenvolupa ràpidament.

  Alguns contes populars es transmeten per tradició oral i no tenen un autor conegut, encara que la majoria són escrits i sabem qui els ha redactat.

 Normalment llegim o escoltem contes per entretenir-nos. Però existeixen alguns que pretenen ensenyar alguna cosa, són les faules, normalment són protagonitzades per animals que adquireixen una conducta humana i tenen una moralitat al final. 

Gèneres Audiovisuals

Podem dividir els gèneres audiovisuals en dos tipus; ficcionals i no ficcionals. El gèneres no ficcionals son, per ejemple: el documental i el reportatge. I per altra banda els ficcionals: cortometratge, un spot o un foto relat. Son diferents tècniques que es podem utilitzar sobre tot amb els mes menuts al aula per a poder ampliar o acompanyar la explicació de cada materia.

Animació Lectora

Hi ha diferents formes de pensar sobre aquest concepte, com la de que és una forma de convèncer a l'alumnat de llegir una sèrie de llibres o la de realitzar una biblioteca a l'aula. Però la que més s'acosta és la que ens afirma Monserrat Sarto: "és el camp de la lectura en llibertat on es recolza l'animació a la lectura, la que no requereix una qualificació ni està supeditada a un servei utilitari de l'ensenyament però aconsegueix que el nen descobreixi el llibre.”

Competència Lectora

·         La competència lectora  es la capacitat de comprendre, reflexionar,  analitzar i utilitzar textos escrits per aconseguir els objectius del lector, desenvolupar les seues possibilitats i coneixements, el seu potencial individual i participar en la societat.

Avui dia, per part del professorat, ha d’haver un interès per millorar la competència lectora del aula. Primerament en preescolar la imaginació i la creativitat formen part del interès que desperti en els xiquets per la lectura. En la primària el desenvolupament de la lectoescriptura i finalment en secundaria es consoliden els hàbits de lectura.

Literatura de tradició oral

·         És la que se ha desenvolupat al llarg de la història per mitja de una transició oral, sent un gènere fonamental que forma part del patrimoni literari. A més, es una tradició que trobem en totes les cultures ja que es memòria col·lectiva, es a dir, es guarden els fets en paraules. Els fets ocorreguts dan lloc a la imaginació i a la llibertat de qui els conta. La seva estructura esta formada per un plantejament, un nuc i un desenllaç.

Per a poder entendre-ho millor ens remuntarem als cantessis de gesta. Aquest eren poemes heroics recitats pels joglars. Al poble li quedava fragments que repetien i adaptaven amb adaptacions.

Alguns d’aquets gèneres de tradició oral son les rondalles; narracions curtes que utilitzen les personificacions que representen virtuts o vicis humans, generalment deixant una moralitat. Un exemple de rondalla “la cigarra i la formiga”

Per altra banda, els refranys i les dites. Els primers amb contingut filosòfic i els altres amb una explicació carregada de sentit comú s’adapten a les situacions de vida i a la moral quotidiana. Un exemple de refrany o dita popular valencià seria: “secret de tres, del diable es” que vol dir que si saben tres el secret, ja no es secret; tot el mon ho sabrà.

Personalment crec que les rondalles formen part de la nostra cultura popular i això es beneficiós per als xiquets ja que poden aprendre més sobre el passat i nodrir-se dels aprenetatge de les persones majors. Així mateix com els refranys, on no solament tenen un ensenyament, sinó, també tradició.

Gènere Líric

El GÉNERE LÍRIC prové de la “lírica” que defineix tot allò que perteneix o està relacionat amb la lira, un instrument musical que acompanyava antigament a la poesia cantada. El terme s’utilitza en l’actualitat per a definir un dels tres principals gèneres poètics. Les seues característiques principals són la musicalitat del discurs per l’escriptura en vers, encara que, a sovint, hi trobem textos escrits en prosa poètica; la expressió dels sentiments per part d’un emissor fictici que s’expressa en primera o tercera persona amb l’ajuda de figures literàries i retòriques; i un nivell de subjectivitat elevat. Els temes principals dependran de la intenció del autor, és a dir, d’allò que desitje expressar; i a més, els poemes posseeixen un ritme i una mètrica que van guiant la lectura i li donen un sentit als versos que configuren cada estrofa. Respecte als autors d'aquest gènere. coneguem a Antonio Machado i Miguel Hernàndez.

Pel que fa a les aportacions que hi trobem a l'Educació Primària, els textos que perteneixen al gènere líric donen a l'alumnat la oportunitat de millorar la seua musicalitat i ritme a l'hora de llegir i, com a conseqüència, a l'hora de redactar. D'aquesta manera, ens adonem de la creativitat que hi poden tindre els alumnes a l'hora d'elaborar poesia i del seu grau d'expressivitat.

Gènere Dramàtic

El GÈNERE DRAMÀTIC és un terme que es deriva del grec drao i significa acció. Per tant, el drama, com així es nomena també, és tota forma de representació teatral d’algun conflicte de la vida dels personatges i que es representa per mitjà del diàleg. Normalment, aquest gènere està destinat a ser representat públicament davant d’un auditori, interpretat en prosa o en vers; i presenta com a característiques principals l’ús del diàleg entre els protagonistes i la omissió de la figura del narrador. Pel que fa als màxims representats del gènere dràmatic, trobem a nivell internacional a William Shakespeare i a nivell nacional a Lope de Vega. No obstant, podem dividir aquest gènere en diversos subgèneres:

- La tragèdia es refereix a un episodi fatal de la vida que, normalment, sol acabar amb un final trist o amb la mort del protagonista. La majoria d’històries estan basades en mites i antics relats.  Els personatges estan dominats per una sèrie de sentiments (amor, enveja, odi) que els porten al sofriment i la desesperació.

- La comèdia discorre al contrari que el subgènere anterior, aquesta presenta aspectes còmics o optimistes de la vida amb un desenllaç feliç. Els personatges són imitacions de lo vulgar i ridícul que hi podem trobar en la vida quotidiana i el principal objectiu es fer riure al espectador.

- El drama o melodrama presenta una història exageradament sentimental amb personatges plans o molt esquemàtics i amb un caràcter indefinit, ja que hi podem trobar trets de la tragèdia i de la comèdia.

En l'Educació Primària, aquest gènere s'utilitza molt a sovint, ja que moltes lectures que s'hi fan en aquesta etapa són d'autors clàssics espanyols. També s'utilitza per a millorar la expressió i la creativitat a l'hora d'elaborar textos on s'incloguen certs trets dramàtics. Un dels exemples que facilita la lectura d'aquestes obres són les acotacions que hi han al teatre, ja que indiquen en tot moment els sentiments o les escenes en què es troben els personatges. 

Pla Lector

·          Un pla lector és el disseny d'un instrument; d'una actuació destinada a afavorir la competència lectora de l'alumnat i l'adquisició del gust per la lectura, com ens afirma la Galera. No podem trobar un pla lector model per a tots els alumnes; cada centre, grup o alumne requereix primerament un anàlisi per a així decidir els títols i les activitats mes adequades per al pla de actuació.

Tot pla lector hauria de complir una sèrie de requisits perquè no fora solament una activitat escolar obligatòria més . Hauria de servir per a que cada alumne prengués consciència del creixement de la seva capacitat lectora i de la seva capacitat d'anàlisi de situacions, fets i personatges, i descobrís la bellesa en el llenguatge.

Com hem dit abans seria qüestió de que cada pla fora específic per a cada alumne o grup, però en termes generals tindrien com a exemple per a començar un pla aquestes objectius (un poc més generals), com son: Potenciar el desenvolupament de la competència lectora per a convertir als estudiants en lectors capaços de comprendre i interpretar diversos tipus de textos. Fer participes del programa no sols als alumnes, sinó, també; a les famílies per a poder treballar junts amb del xiquets. Integrar en el pla lector les diferents matèries, per a poder així mantindré la lectura com a eix comú. I per últim; fomentar l’ús de les biblioteques tant escolars, com públiques; com a centre de formació i documentació per a tota la comunitat lectora.

És una dinàmica molt atractiva i beneficiosa per als alumnes, no solament per introduir-los al món de la lectura, sinó, també; perquè els agradi i tingui el gust per llegir. De la mateixa manera, veig molt important l'implicar a tot l'entorn del xiquet per a motivar-ho més.

Cànon Literari

Per a comprendre què és el CÀNON LITERARI, cal analitzar, primerament, ambdós termes per separat. Un cànon és un llistat o un catàleg que, generalment, reuneix tot allò que es considera com un model a seguir per a una societat. Per contra, l’adjectiu literari està vinculat estretament amb la literatura, que és la disciplina artística que es desenvolupa mitjançant l’expressió verbal dels sentiments.

D’aquesta manera, podem definir un cànon literari com el conjunt d’obres clàssiques que formen part de la nostra cultura al llarg de la història, però l’avanç de la literatura moderna pot incorporar-hi noves obres a aquesta llista. Aquesta llista seleccionada es manté fixa i invariable després de varies generacions degut al prestigi social i la consideració fonamental per a l’educació dels joves. Per tant, és inevitable establir un cànon de les obres que gaudeixen d’una calitat artística a l’hora d’ensenyar literatura perquè serviran de referència de la nostra cultura i també per a despertar el gust per la lectura literària. No obstant, és important destacar que no hi ha tant sols un cànon literari únic, sinó que n’existeixen segons la cultura de la que hi parlem, com pot ser la cultura àrab. 

Paraliteratura

La PARALITERATURA, sobretot, la juvenil, fa referència a obres en les que, amb un títol més o menys sugerent, s’oculta la voluntat de l’autor d’educar en determinats aspectes, així com la dissolució de la distància entre l’escriptor i el narrador, combinant en algunes ocasions ambdós discursos. A més, és una forma de transmetre determinats coneixements als adolescents de forma alternativa als llibres de text. Aquesta paraliteratura es acollida amb gratitud pel professorat que, moltes vegades, la confon amb la pura literatura. Un fet que, quan ocorre, pot provocar una parada en la formació literària del lector i, en conseqüència, la seua formació personal.

Generalment, hi detectem una sèrie de components en totes les novel·les modernes, en relació amb la narrativa, que arriben a ser best seller, com es l’exemple de la constant referència a l’actualitat dels mitjans de comunicació i l’enfocament del tema de la “vida real”. Més que un tipus d’obra literària és una part de la indústria de la famosa cultura de masses. Aquesta manté una similitud amb l’espectacle televisiu, amb la tensió de l’acció i la intriga de les futures seqüeles.

Recentment, podem trobar dos exemples clars d’aquest subgènere de la literatura juvenil, com son les obres de Gemma Lienas i el seu nou volum d’aventures de Carlota: El diari groc de la Carlota; i del profílic Jordi Sierra i Fabra amb una novel·la que hi arriba en català: Les guerres d’en Jordi. La voluntat educativa d’ambdós llibres exagera el seu paper en el cas de la història de Lienas amb una obra amb esquemes i dibuixos que adverteixen dels perills de la drogoaddicció als lectors. D’altra banda, Sierra i Fabra, autor d’una extensa producció literària juvenil, et convida a navegar per una visió de la història d’Espanya, a través dels reis i les guerres que hi van tenir lloc. 

Competència Literària

·        És un procés de desenvolupament de capacitats i destreses aconseguides per l'alumne, resultat de l'articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i del gaudi de l'obra literària, per poder establir valoracions i associacions en l'ordre del literari; segons Ecured.

Bierwish la entén com una capacitat que possibilita la comprensió del seus propis efectes com la producció de estructures poètiques. És un domini condicionat per factors sociològics , històrics o estètics. De la mateixa manera, Van Dijk parla de la competència literària com ha habilitat o capacitat del essers humans per a produir i interpretar textos literaris. Doncs, els dos autors pensen que no es innata, sinó, adquirida.

Aguiar e Silva subratlla la innovació a la definició del concepte de competència literària. Contribueix a la significació chomskiana d’aquest terme, per l’extensió a la globalitat del text. I defineix la competència literària com “un saber que permet produir i comprendre els textos, el model dels quals solament s’elaborarà adequadament mitjançant la gramàtica literària del text i no mitjançant la gramàtica literària de la frase.

Així mateix, Fish (1989), afirma acosta de la competència literària que reflecteix el resultat de la interiorització de les propietats del discurs literari (des de la teoria dels gèneres fins a les tècniques i elements retòrics), tot això assimilat per la nostra experiència com a lectors. No obstant això, entenem que delimitar les activitats que ha de saber i poder realitzar un lector literari competent podria considerar-se insuficient, ja que tot dependrà del grau de dificultat o els requeriments que pugui determinar un text.

La competència literària exigeix un llarg procediment que comprèn des de la primera etapa de l’ector fins a l'etapa de sistematització, de reflexió i de desenvolupament de capacitats metaliteràries. Fa falta dotar als estudiants d'habilitats pràctiques i de pensament crític per interpretar els textos més enllà del seu significat explícit.

Per altra banda, Josep Ballester en la formació de las competència literària (2000), ens parla més de la competència des d’un punt de vista més educatiu, per a la escola. Comenta que en els últims temps, les nostres autoritats educatives han redescobert les competències bàsiques com si haguessin descobert el mar Mediterrani, i s'han intentat implantar, sense cap discussió ni consens científic en tot el sistema educatiu, com comenta molt bé Gimeno (2008): «Causa certa perplexitat la facilitat amb la qual es posen en circulació llenguatges i metàfores que ens arrosseguen a denominar de manera aparentment nova allò que fins a aquest moment reconeixíem d'una altra forma. La mateixa sensació ens produeix l'entusiasme amb el qual, pel que sembla, ens vam sumar a un nou univers de formes de parlar sobre preocupacions que aparenten ser noves perquè amb anterioritat es deien d'una altra manera. Els nous llenguatges pot ser que siguin necessaris per abordar noves realitats, per descobrir alguna cosa veritablement nou en elles però, freqüentment, són l'expressió de la capacitat que els poders i burocràcies tenen per uniformar les maneres de veure i pensar la realitat en funció de determinats interessos. Són, en altres casos, creacions d'experts en cerca de fórmules per expressar les seves concepcions i propostes amb més precisió, però també amb la finalitat de mantenir els seus privilegis».

Ballester ens recorda el sobtat caràcter de la metaenseñanza que caracteritza l’ensenyament de la literatura i la necessitat de reflexionar als principals problemes que aquesta ha patit. En aquest sentit, l’autor s’aproxima per la necessària obertura del cànon d’obres tant a altres literatures com a altres textos literaris, concordes a les necessitats i interessos dels descendents contemporanis.

Figures Literàries

Les FIGURES LITERÀRIES són els diversos recursos lingüístics que un autor utilitza per a donar-li un contingut o una càrrega més expressiva o literària al seu missatge, amb l’objectiu de cridar l’atenció del lector. A més, hi podem trobar una classificació d’aquests artificis literaris atenent a les operacions retòriques que es realitzen, a la forma o al significat de les paraules.  Aquestes maniobres fonamentals van ser dictades pels autors de la retòrica clàssica que van definir com:

o   L’addició, repetició expansió o superabundància

o   L’omissió, sostracció o falta

o   La transposició o transferència

o   La permutació, canvi, intercanvi, substitució o transmutació

BENVINGUTS AL NOSTRE BLOG!

Aquest blog ha sigut creat amb l'objectiu de recopilar tots aquells coneixements i pràctiques que aprendrem i realitzarem al llarg del curs de Formació Literària per a Mestres (consulteu Qui som? per a conèixe'ns més). 

Esperem que les nostres aportacions siguen de gran ajuda per a tots els que ens visiteu i llegiu cada dia les nostres entrades.A més, vos agrairïem que ens deixareu en l'apartat de Comentaris que hi apareix al final de cada entrada, tots aquells dubtes que us apareguen o ens feu alguna recomanació o suggeriment per a poder millorar la nostra tasca.