Qui som?

Hola a tothom!

Aquest blog està dissenyat per Belén Izquierdo, Ricardo Linares, Lara Pérez i Alba Romero, quatre alumnes de 2n de Magisteri de Primària que hem creat aquest blog per a l'assignatura de Formació Literària per a Mestres. A continuació, vos deixem les nostres autobiografies literàries per a que pugau conèixer-nos un poc més. 

Sóc Ricardo Linares Pérez i vaig començar la meua afició per la literatura quan abans d’entrar a l’escola, la meua àvia Isabel em contava alguns contes abans de anar-me´n a dormir. Un dels que sempre recorde és el de Cigronet, que narra la història d’un xiquet molt menut que un dia, quan va a fer una encomanda, se’l menja una vaca i la seua mare el busca pertot arreu. Aquest conte em feia sentir-me identificat amb el protagonista, ja que jo sempre he sigut de baixa estatura i moltes vegades acompanyava a la meua àvia a fer encàrrecs.

Un altre llibre que em contava la meua àvia i que recorde amb molta emoció era el de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap. Aquest sempre ens el contava a mi i als meus cosins quan estàvem avorrits i volíem passar una bona estona. Aleshores, anàvem a la cadira de la nostra àvia i li deiem: “Vinga àvia, conta’ns un conte!”. Ella ràpidament agafava aquest llibre de la prestatgeria i ens endinsava en un món de fantasia que feia despertar en nosaltres les ganes de seguir amb la literatura.

Més tard, quan vaig començar l’escola, la meua mestra preferida, Alicia, em va ensenyar a llegir i escriure. No recorde molt bé quins passos havíem de seguir per a fer-ho, però el que sí recorde és que vaig aprendre molt de pressa perquè tenia moltes ganes de començar a llegir i, per aquest motiu, la meua mare em comprava llibres en valencià per a llegir-los a casa. També vaig aprendre a escriure ràpidament, primer, el meu nom i cognoms; després, la data; i així, vaig continuar augmentant la meua pràctica en la lectoescriptura. No obstant, la nostra àvia encara seguia fent-nos de contacontes, de vegades, en alguns esdeveniments familiars, ja que la figura del mediador fou molt important en l’etapa anterior al no saber encara llegir, però ara, era secundària. 

Tot va canviar quan, de sobte, els meus pares em digueren que anava a tindre un germà menut. En un primer moment, vaig tenir molta il·lusió perquè així tenia un company per a jugar a casa, però quan va nàixer, em va entrar un sentiment de rebuig cap a ell que em va durar un parell d’anys, doncs no em deixava llegir mai perquè sempre hi estava plorant. Tot i això, un dia el meu pare em va suggerir que per a que ell parara de plorar, li llegira un conte i així vaig fer. Vaig trobar la manera de seguir en el meu món literari i la forma de que el meu germà menut hi gaudira també.

D’altra banda, a l’escola de primària vaig seguir llegint tot tipus de llibres narratius, com Les vacances de Saïda, la fada dels Somnis, la reina Ataülfa, etc. Durant aquesta etapa, la lectura era una ferramenta de distracció i diversió per a mi, però del que no me n’adonava és que la meua mestra ens proposova llegir llibres protagonitzats per xiques. Aquest fet ha sigut sorprenent per a mi perquè he entès que Alicia volia que començarem a veure les coses des d’una altra perspectiva més igualitària, on tots poden ser protagonistes d’una història, tant xics com xiques.

A l’institut, vaig llegir els clàssics de la literatura castellana i valenciana com Don Quijote o Tirant lo Blanc, que sorprenentment, hem van agradar molt. Tot i que eren lectures obligatòries, les vaig llegir sense manies ni prejudicis, elaborant-me en totes elles una fitxa de resum per a poder repassar-la abans de l’examen. En aquesta etapa, també vaig descobrir els llibres de lectura en anglés, ja que vaig llegir A foreigner in New York i A foreigner in Britain. Ambdós em van despertar la curiositat i la il·lusió per viatjar a països estrangers per conèixer noves llengües i cultures diferents a la nostra. 

Finalment, a l’arribada a la Universitat pensava que no tornaria a tindre la obligació de llegir uns llibres de lectura i, al principi, vaig creure que seria un fàstic tornar a tindre eixa pressió d’entendre tots els detalls del relat per a fer un examen. No obstant, aquesta vegada la lectura era amb una altra finalitat, la d’aprendre nous conceptes i maneres d’entendre el món, que m’ajudarien a formar una perspectiva i un pensament crític. Alguns dels llibres que he llegit en els dos últims anys són el de Mal de escuela de Pennac i l’últim de César Bona, Las escuelas que cambian el mundo. 

Per concloure, considere que la literatura és una de les eines més importants per a que les persones augmenten el seu bagatge cultural i mantinguen un pensament crític en tot el que ens envolta. Per això, és important que els docents d’avui en dia desperten en els alumnes un desig per no deixar mai d’aprendre i de formar-se intel·lectualment, ja que l’avanç en les noves tecnologies ha fet que l’alumnat perda aquest gust per la literatura. 

Em dic Lara Pérez Corresa, estudie segon de Magisteri a la Universitat de València i vull contar la relació que he tingut amb la literatura al llarg de la meua vida, de vegades més estreta i altres una mica més distant, però sempre ha estat present. 

Busque en la memòria i pense en el primer record que tinc de la meua infància. Se'm venen molts al cap però un d'ells és un llibre. 

No tindria un any quan la meua mare em comprà el meu primer llibre, fet de tela i amb colors molt vius que cridaven la meua atenció, és cert que l'únic que feia amb ell era posar-me'l a la boca, però ja de ben petita era la meua joguina preferida. 

Quan vaig començar a parlar els llibres deixaren de ser de tela i aparegueren les pàgines de paper, encara que eren poques i no tenien text, jo sentia que podia llegir com ho feien els majors. 

A la guarderia, als dos anys, contaven un conte que jo repetia a casa: "La princesa Guiomar tiene guardado un secreto, y el verde dragón se lo quiere robar...". Aquestes paraules sempre les acompanyava de gestos i d'alguna mena d'interpretació. 

Però malgrat que jo no tinguera consciència, ni m'assabentara molt bé d'allò que passava al meu voltant, la meua iniciació a la literatura es posà en marxa molt abans, quan el meu avi em contava històries des del primer dia que entrí a casa encara sense poder obrir bé els ulls. 

Aquesta il·lusió per escoltar narracions va perdurar molts anys, cada nit el meu pare havia de llegir-me un conte o no em dormia. No importava la son que tinguera, jo necessitava que les últimes paraules que escoltara abans de desconnectar, foren literàries.

Encara rememore amb la mateixa nitidesa com si fos ahir alguns dels llibres que estaven sempre a la tauleta de nit esperant a que s'acabara el dia, Al jardí de Wibbly, Cuéntame un cuento, ¿Qué animal es?, La història del ratoncito Pérez, La rateta Marieta, ¡Vamos a dormir!... Els dos últims els recorde amb una mica més d'estima. El de la rateta perquè el comprí la primera vegada que vaig anar a la Fira del Llibre de València, l'autora estava allí signant els seus exemplars i jo, que era molt menuda, em quedí sorpresa i vaig dir als meus pares que tots els anys hi tornaríem per primavera. El segon era el meu conte preferit i sempre volia escoltar-lo, una vegada darrere d'una altra. 

Jo no em cansava mai d'escoltar les mateixes històries, però el "contacontes" estava un poquet fart. Així va decidir que cada nit s'inventaria un conte per tal que la cosa fóra un poc més entretinguda. El que no sabia era que no li anava a eixir bé la jugada, ja que cada vegada que començava a parlar jo li preguntava: "Però papi, la protagonista del conte de hui sóc jo?", i ell sempre deia: "Lara, escolta i deixa lliure la teua imaginació". Tant va deixar que volara la meua creativitat que acabàrem inventant-nos els relats entre els dos. Això començà a agradar-me molt, i cada vegada que teníem l'oportunitat creàvem una nova història. 

La meua mare també m'ha llegit moltes històries i ella ha sigut la que sempre m'aconsellava lectures que m'agradaven. A la Fira del Llibre visitaven totes les casetes i gaudiem molt comprant llibres per a tots.

A la primària quan aprengué a llegir i escriure, vaig començar a escriure els relats que inventava en el meu pare. Cada vegada que creàvem un nou, agafava el meu llapis i plenava el primer tros de paper que trobava per casa, inclús vaig arribar a escriure les meues pròpies històries. Durant aquesta etapa arribaren Kika Superbruja, Fairy Oak, Gerónimo Stilton, Junie B. Jones, Valeria Varita... Amb el primer vaig conèixer què era allò de gaudir d'un llibre, cóm era imaginar altra realitat a partir de les paraules, en definitiva, vaig enganxar-me a la lectura. Totes les nits abans de tancar els ulls, llegia algunes pàgines del relat que estigués gaudint en aquell moment. 

Als últims cursos de l'escola ja volia llegir obres de "majors", així que comencí amb la saga Crónicas de la Torre de Laura Gallego. Després arribaren Ana Frank i El niño con el pijama de rayas, dos clàssics tal vegada d'un nivell més alt del que em corresponia, però que jo vaig voler llegir de seguida.

Una vegada vaig entrar a l'institut, llegir per plaer passava a un segon pla, ja que entre els deures, les lectures obligatòries i les activitats extraescolars no hi havia temps material per fer res més. Agafar un llibre que m'agradara es limitava a l'estiu i les vacances, quan tenia tot el temps del món. Durant el temps lliure vaig llegir Harry Potter, Crepúsculo, Memorias de Idhún, Los juegos del hambre, etc.

Però a poc a poc, cada estiu anava llegint menys fins que arribà un moment en el que sols agafava un llibre perquè era obligatori i calia passar l'examen després. 

Va ser així com la meua relació amb la literatura es va distanciar quasi fins al punt de trencar-se. Per això pense que caldria fer alguna cosa a la secundària que canviara aquesta situació, perquè la majoria dels alumnes acaben per allunyar-se de la literatura i tot allò que estiga relacionat amb la lectura.

No va ser fins l'estiu passat que vaig tornar a llegir per plaer i, encara que no l'he aconseguit del tot, pense que és bonic tornar a recuperar la il·lusió per llegir.

Recorde amb tendresa aquell temps on la literatura m'acompanyava de prop. No a soles la lectura, també l'escriptura ocupava un lloc important en la meua vida .

Quan anava a segon de primària vaig guanyar el Premi Sambori amb La xiqueta que no tenia amics on parlava d'una xiqueta que li regalaven una mascota, que era el que jo volia per damunt de tot. Uns anys després, en 5é vaig tornar a guanyar amb A la recerca de les meues arrels on a partir d'una relat contat als meus néts, vaig fent un recorregut per la història de la meua pròpia família. En aquesta narració jo era una mestra jubilada i els xiquets em preguntaven per l'escola del meu temps per fer un treball d'investigació a l'escola.

Pels últims anys de primària, a l'àrea de castellà fèiem un concurs de narració per trimestre. Cada alumne valorava tots els treballs a excepció del seu, i el mestre també el puntuava. Després es treia la mitjana. Els meus treballs guanyaren tots els trimestres. Després a l'institut també em van seleccionar els meus treballs per presentar-los al Sambori. Pense que lectura i escriptura m'acompanyaren tots aquests anys sense adonar-me'n. Ara comprén que són companyes inseparables.

Aquesta última reflexió em fa incidir en la importància de fer bons lectors per fer bons escriptors, si t'agrada llegir, de segur que tens idees per a escriure i expressar per escrit les teues idees d'una manera crítica.

L'escola té la clau per fer possible aquest fet. 

Fem- ho realitat!

Sóc Belén Izquierdo i vaig començar a llegir al col·legi, ja que allí fou on em van ensenyar. Ja de molt menudeta el meu avi em llegia contes i jo m’imaginava la història, pense que a poc a poc fou ell qui me’n va anar introduïnt a la lectura. 

Però verdaderament, quan vaig començar a llegir per mi mateixa va ser entre els set i huit anys en la meua casa d’estiu, a Alacant. Un llibret que s’anomenava La gata de Noa, m’enrecorde perquè me’l va regalar la meua mare i em va agradar molt, tant que me’l vaig llegir moltes vegades. 

D’altra banda, tambè solia llegir contes del tipus Disney amb molts dibuixos dins, m’agradava molt i amb eixa edat ja sentia que els llibres em transportaven. Un poquet més avant, amb deu, onze o dotze anys m’agradaven molt els llibres de Kika Superbruja de l’escriptor alemany Knister, els tenia tots i llegint-los sempre m’imaginava que jo era Kika, salvant el món en cada situació corresponent. Tambè m’agradava molt la saga de Geronimo Stilton de Elisabetta Dami, aquell ratolí que sempre ens portava aventures. 

Kika Superbruja i Geronimo Stilton em trauen molts bons records ja que solia llegir-los amb les meues cosines, erem inseparables i avui continuem sent-ho. A vegades recordem eixos moments de quan erem menudes i llegiem juntes, i fins i tot, ens emocionem.

D’altra banda, en l’escola ens feien llegir llibres que no despertaven molt el meu interés. No obstant això, m’agradava molt llegir (tots els anys per Nadal aconseguia un o dos llibres asegurats) i tambè m’encantava escriure. Quan m’avorria escrivia obres de teatre molt imaginatives i volia representar-les davant de tota la familia. Era divertit i entretingut per a mi, així com inventar-me la meua poesia. Encara tinc amagat algún full ple d’escrits meus de fa molts anys.

Una vegada en la secundaria, amb els deures i menys temps lliure, soles llegia els llibres que ens manaven els professors a classe, molts d'ells en valencià, i a mi no m’agradava molt llegir en valencià perquè moltes vegades no entenia l'argument. Al mateix, a vegades ens feien llegir en anglès, i no obstant, a mi m’agrada molt llegir en aquest idioma, perquè sempre se m'ha donat bé. 

Tal vegada vaig perdre un poc l’interès en la literatura durant aquest període, perquè eren llibres avorrits per a mi i que no cridaven la meua atenció. Era una lectura obligatòria i no et donaven opció a elegir cap altre llibre. De vegades, ens feien llegir llibres en certes assignatures que no serien els que jo triaria.

Al llarg d’aquesta etapa vaig fer una parada en quant a la meua literatura, perquè hi vaig començar a eixir més amb els amics i no pensava massa en llegir qualsevol llibre. Però, adentrada a finals de Batxillerat va retornar en mi un nou interés per la lectura, més fort i seriòs. Potser gràcies a alguns llibres de l’escola com La casa de los espíritus (Isabel Allende) o Madame Bovary (Gustave Flaubert) i tambè gràcies a la meua parella, a qui li agrada llegir. Ell fou qui em va recomanar que tornara a llegir i no m'ho vaig pensar dues vegades. Vaig començar amb La verdad sobre el caso Harry Quebert, una novel·la de misteri i criminalitat la qual tenia prop de 700 pàgines. Vaig estar molt intrigada amb aquest llibre i em va encantar, per això em vaig llegir un llibre del mateix autor (Joël Dicker) anomenat El libro de los Baltimore. I per últim, vaig llegir-me els llibres de 1er de carrera, entre ells “Mal de escuela” a la assignatura de sociologia. Em va agradar molt i pense que és molt interesant per als futurs maestres que serem. 

Espere continuar llegint, perquè els llibres en general, em transporten i gràcies a ells puc viatjar a llocs i èpoques molt interessants i aprendre diversitat de coses. La literatura sempre m’ha cridat l’atenció i m’agrada molt.

Sóc Alba Romero Villanueva i el meu primer contacte amb la literatura comença amb els primers contes que em contaven en casa o aquells llibres interactius que tenien mil botons per a estrènyer. Però el que recorde amb el major afecte és el que m’explicava el meu pare per a dormir. El que més m’agradava era el de La princesa de Medina azahara, jo sempre he pensat que era inventat; però de major vaig comprendre que es tractava d’una rondalla d’aquell castell amb el seu llac, sols que aquest estava ple d’aigua, no de mercuri com em contaven. 

Després, quan va començar l'etapa escolar tot va ser millor quan vaig iniciar en la lectura. Potser que no me'n recordi del primer llibre amb el que vaig començar a aprendre a llegir les primeres paraules, no obstant això, va haver de ser un amb frases molt senzilles, les lletres grans i amb una història simple.

Jo sí que demanava llibres, però sols aquells dels quals m’encantaven els dibuixos o la portada era un poc cridanera. Tinc el record especial d’una obra amb la que em sentia molt identificada. Va ser en la classe de dansa quan ens van relatar la història de La pequeña bailarina. De seguida la vaig contar a casa i va ser aquell Nadal quan vaig poder conèixer un poc més sobre aquesta xicoteta ballarina, ja que em van regalar el conte. D’aquest mode és com vaig conèixer que era la ballarina de Degas i que tot venia de la escultura que va fer l’artista. El relat era sols el que es pensava que va passar i un poc decorat, però la escultura era real tenint molts exemplars.

Això em va ajudar a tindre més ganes d'imaginar i descobrir el món de la lectura. Vaig continuar demanant a la meua mare que hem comprara llibres que o bé coneixia la seua història o bé havia vist la pel·licula, com són: El jorobado de Notre Dam, Blancanieves o Caperucita roja. Pense que els deuria d'haver vist més familiars i potser em cridaven més l'atenció per a continuar descobrint-los.

En els cursos superiors de primària començaren les lectures obligatòries amb les fitxes cada setmana. Aleshores ja començava tot a ser un poc més avorrit, doncs ja no podia elegir el que jo volia o m’agradava. A més, per a una data concreta, amb el resum i dibuix concret. Tot açò no em va ajudar a continuar a endinsar-me en el món lector. 

Fora de l'aula, vaig descobrir la saga Kika Superbruja; però a classe sols es podia llegir les lectures obligatòries. El que feia això és que sols volguera llegir a casa i a l’escola que manaren notes a casa dient que tenia que llegir i fer les fitxes setmanals. Els meus pares sols van respondre que sempre demanava contes i que cada nit m’adormia escoltant les millors aventures.

En aquest sentit no va anar molt bé, en els següents cursos de la secundaria no va anar millor. Començaren els llibres “històrics” com són: La plaça del diamant, La celestina, La casa de los espíritus o El lazarillo de Tormes. De lo que més em penedisc és de llegir-los sense arribar a entendre’ls ni arribar a apreciar-los. Fins i tot, va fer que avorrira la lectura.

No obstant això, vaig descobrir un llibre que em va canviar aquest pensament de sobte, va ser sobre els díhuit anys. Vaig endinsar-me en el món Valeria. D’entrada vaig escoltar parlar d’una escriptora valenciana i de seguida em vaig embolicar en En los zapatos de Valeria. Un conjunt d'amigues, romanç i moda que pareixia escrit per a mi. A partir d’aquest moment sempre porte un llibre amb mi, tant si vaig de viatge com si vaig al transport públic.

Finalment, dir que la meua evolució ha sigut gràcies a trobar el llibre adequat i que em va obrir els ulls al món de la imaginació i el coneixement. Com a futura mestra, i també des de la meva experiència, tinc que afirmar que no ajuda la forma en la que s’introdueix en el col·legi, ja que obligar als alumnes a fer un examen per a poder saber si s’han llegit o no el llibre, no és eficient. Per a mi, és millor elegir el llibre, ensenyar-los el meravellós univers de les paraules. Perquè hi ha grans llibres en el món i grans mons en els llibres.