Quan busquem al Gran Diccionari de la llengua catalana la paraula "literatura" ens trobem amb cinc possibles definicions, la primera d'aquestes ens proposa la descripció d'aquest terme des del punt de vista de la literatura com "l'art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit". També podem considerar aquest vocable com a "producció d’obres en què hom es proposa més un fi estètic que no didàctic". Si continuem llegint descobrim altres formes d'enfocar aquesta explicació, com per exemple "activitat intel·lectual centrada en l’estudi de la producció literària", "conjunt d'obres literàries d'un poble (literatura catalana), d'una època (literatura romàntica), d'un gènere (literatura èpica), destinades a un determinat públic (literatura infantil), etc." o "escrit o parlament que divaga a l’entorn d’un tema concret, del qual desatén la part pràctica o interessant. Tot això que dius no és més que literatura".
Després de tota questa recerca pensarem que el concepte de literatura és molt ample i prou difícil d'explicar o resumir, ja que trobem diferents punts de vista des dels que podem abordar la nostra exposició.
Sebastià Serrano mostra molt bé aquest embolic quan diu “El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d’un indret. Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeti delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d’allò que no ho és”.
"La complexitat del fet literari és tanta que es resisteix fins i tot a una delimitació estricta, qüestió emprenyadora per a tota mentalitat cartesiana. Però precisament les zones frontereres són generalment les que practiquen un tràfec més suggestiu, un contraban si voleu. Comptat i debatut, parlar de literatura és parlar de Poe, de Kafka, de Joyce, de Queneau o de Joan Fuster. Els grans transgressors de límits no ens perdonarien que ens encogéssim davant d'una frontera. I, a més, hi ha el plaer del text, tantes vegades oblidat pels especialistes i –ai las!– pels ensenyants. Sense tot això no valdria la pena de capficar-s'hi. Us ho ben juro." (Salvador, 1994, p. 26).
Si ens fixem bé, observem que totes aquestes explicacions tenen en comú la cultura, la lectura i la escriptura. Però i a l'antiguitat quan tot es transmetia de manera oral? Quan existien els joglars que contaven històries a viva beu? Doncs d'aquesta forma cal destacar que literatura i escriptura no aniran unides des del seu inici, sinó que la primera ja existia abans que la segona. Aleshores alguna cosa falla en algunes de les definicions exposades anteriorment, tenim dos variants sobre aquest tema, la que ens proposa la literatura com tot aquell text que té una funció estètica i aquella que es remunta a l'antiguitat parlant de la Historia de la Literatura, que hem estudiat durant la nostra etapa estudiantil.
Amb tot això podem dir que la definició de literatura és una qüestió de visió global, ja que segons quan i com enfoquem aquest terme va variant la seua explicació. Ja que com diu Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny" (Salvador, 1994, p. 18). També dependria si agafem una perspectiva universal proposant la literatura com un terme que agrupa totes les èpoques i llocs del món, o ens centrem en una literatura més nacional, amb característiques pròpies de diferents regions.
Així doncs, podem concloure que literatura seria una barreja de tots aquestos enfoques.
"La complexitat del fet literari és tanta que es resisteix fins i tot a una delimitació estricta, qüestió emprenyadora per a tota mentalitat cartesiana. Però precisament les zones frontereres són generalment les que practiquen un tràfec més suggestiu, un contraban si voleu. Comptat i debatut, parlar de literatura és parlar de Poe, de Kafka, de Joyce, de Queneau o de Joan Fuster. Els grans transgressors de límits no ens perdonarien que ens encogéssim davant d'una frontera. I, a més, hi ha el plaer del text, tantes vegades oblidat pels especialistes i –ai las!– pels ensenyants. Sense tot això no valdria la pena de capficar-s'hi. Us ho ben juro." (Salvador, 1994, p. 26).
Si ens fixem bé, observem que totes aquestes explicacions tenen en comú la cultura, la lectura i la escriptura. Però i a l'antiguitat quan tot es transmetia de manera oral? Quan existien els joglars que contaven històries a viva beu? Doncs d'aquesta forma cal destacar que literatura i escriptura no aniran unides des del seu inici, sinó que la primera ja existia abans que la segona. Aleshores alguna cosa falla en algunes de les definicions exposades anteriorment, tenim dos variants sobre aquest tema, la que ens proposa la literatura com tot aquell text que té una funció estètica i aquella que es remunta a l'antiguitat parlant de la Historia de la Literatura, que hem estudiat durant la nostra etapa estudiantil.
Amb tot això podem dir que la definició de literatura és una qüestió de visió global, ja que segons quan i com enfoquem aquest terme va variant la seua explicació. Ja que com diu Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny" (Salvador, 1994, p. 18). També dependria si agafem una perspectiva universal proposant la literatura com un terme que agrupa totes les èpoques i llocs del món, o ens centrem en una literatura més nacional, amb característiques pròpies de diferents regions.
Així doncs, podem concloure que literatura seria una barreja de tots aquestos enfoques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario