Literatura Infantil i Juvenil

Per a Antonio Mendoza, la LITERATURA INFANTIL I JUVENIL és un conjunt de produccions de signe artístic literari, de característiques comunes i compartides amb altres produccions literàries a les que s’accedeix a una edat primerenca de formació lingüística i cultural. D’aquesta manera, és primordial destacar que aquest tipus d’obres són les primeres manifestacions, orals o escrites, mitjançant les quals l’individu accedeix a la cultura del seu grup i que són mediadores del primer encontre del lector amb la literatura. 

Les obres del la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) tenen també un valor i una entitat pròpies, de categoria estètica i la seua funcionalitat no és necessàriament la de servir de via secundària d’accés a la “gran literatura”. No obstant, cal matisar que serveixen per a formar al individu com a lector, en tot el seu valor, precisament perquè en aquestes obres es troben les qualitats semiòtiques de la gran literatura. 

Totes les obres literàries prevenen un lector implícit, és a dir, un tipus de lector que se suposa que és un destinatari capacitat per a construir el significat i per a reconèixer les peculiaritats dels usos lingüístics. En el nostre cas, el destinatari sol ser un lector infantil o, en algunes ocasions, adolescent. I per aquest mateix motiu, la dificultat o complexitat de les obres està adaptada a l’edat i a les capacitat per a discernir el missatge que inclou l’autor. Les distintes habilitats referides a la comprensió i a la expressió lingüística es desenvolupen a través de la realització d’actes de recepció i producció. La escriptura i la lectura són habilitats que s’adquireixen amb la repetida pràctica. Per tant, és bàsic que els individus no deixen d’escriure ni llegir durant les primeres etapes de la vida, per a que arriben a assimilar aquestes habilitats. 

Respecte a la seua evolució, a l’Edat Mitjana i el Renaixement l’accés als llibres era molt limitat i només els xiquets que venien de famílies adinerades podien trobar abecedaris o llibres que contenien lliçons morals on es reflexava el pensament religiós de l’època. Totalment diferent als llibres infantils de l’actualitat. Però amb l’arribada de la impremta, es varen escriure les històries que sempre s’havien contat per la tradició oral, com Fábulas d’Esopo. Conforme apareixeren les novel·les d’aventures lleugeres, l’atenció per la lectura infantil fou augmentant; com és el cas dels clàssics de Robinson Crusoe (1719) i Los Viajes de Gulliver (1726), que varen ser escrites per a adults però recomanats posteriorment per a xiquets. 

D’aquesta manera, Juan Cervera expressa que durant molt de temps, la literatura infantil ha tingut una consideració escassa o inclús, pejorativa. S’ha discutit, fins i tot, han negat de la seua existència, la seua necessitat i la seua naturalesa. En el moment actual, ningú s’atreveix a negar la seua existència i la seua necessitat, encara que, lògicament, abunden les discrepàncies al voltant del seu concepte, naturalesa, objectius, etc. No obstant, Cervera proposa una nova definició, més amplia, integradora i global per a la LIJ, i que no nega la naturalesa general de la literatura. Així, la literatura infantil i juvenil és aquella en la que s’integren totes les manifestacions i activitats que tenen com a base la paraula i presenten una finalitat artística o lúdica que interessa al xiquet. Aquesta definició, a més, incorpora allò que la tradició oral ha aportat junt al transcurs del temps i emfatitza dos elements fonamentals: el xiquet i la paraula.