El llibre “La gramática de la fantasia, introducción al arte de contar historias” ens conta alguns mètodes per als mestres, per a ajudar als alumnes a la creació i invenció de histories. El seu autor es Gianni Rodari, va nàixer a Lombardia en 1920. Ell va dedicar tota la seua vida a escriure sobre i per als xiquets, va guanyar un premi Nobel i va fer que les seues obres foren indispensables per a professionals de l'ensenyament de la llengua i la lectura. Una gran part del llibre tracta d'experiències de l'autor en el camp dels xiquets, la qual cosa li ajuda a entendre molts comportaments i actituds dels mes xicotets. Com és el primer capítol “Preliminars”, tracta de posar en situació al lector explicant part de la seua vida i experiència.
És un llibre dividit en capítols, consta de quaranta-cinc, en els quals, Rodari, mescla, com he comentat anteriorment, les seues pròpies experiències amb tècniques i possibles suports a professionals que convisquen amb xiquets, fins i tot per a ells mateixos. Àdhuc que, no solament aquesta escrit per a professionals de l'ensenyament, hi ha tres o quatre capítols dedicats a les mares i pares, i per a les persones que conviuen amb xiquets a casa. Una altra part del llibre és la dedicada a les endevinalles, les quals veig importants, a causa que les considere exercicis per a desenvolupar la imaginació més enllà de les històries. Alguna cosa semblat pansa amb els capítols del llibre en el qual l'autor parla dels contes tradicionals. Aquests solament donen informació sobre el passat i la veritat és que ajuden a entendre com eren els contes abans. Però ell ho introdueix perquè siguen modificats pels xiquets, cosa que ajudarà a l'interès per part de l'infant. la part final del llibre tracta de contes fets, reaccions de xiquets en sentir-los i experiències personals de l'autor. És una part molt més entretinguda i molt útil per a poder conèixer experiències reals amb xiquets.
El mètode principal de estimulació es el Binomi fantàstic, que consisteix en enfrontar dues paraules estranyes entre si, però que no han de ser molt llunyanes. Aquest mètode prové de teories científiques. Per exemple, com es conta l’autor, armari- gos: L'armari del gos em sembla sobretot una bona idea per a arquitectes. Està fet per a guardar l'abric del gos, la col·lecció dels morrions i les corretges...
Endinsant-nos en les diferents tècniques de les quals ens parla el llibre, destaque viejos juegos que consisteix en a retallar títols de periòdics i revistes i barrejar-los per a obtenir notícies d'esdeveniments absurdes o simplement divertides. Per exemple: Un jutge / investiga per a ser més net / davant el fracàs de les negociacions. Aquest es molt interesant, no sols por la no solament pel resultat tan diferent i original; sinó, també pel fet que els xiquets han d'agafar el periòdic i llegir-se els titulars de les notícies que estan ocorrent avui dia, la qual cosa els ajuda a conèixer una mica més el que està passant ara en el seu propi entorn.
Dins del mateix capítol trobem altre joc que es basa en la creació d'un poema per mitjà d'una sèrie de preguntes. Primerament es formen grups de treball i es realitzen qüestions que ja configuren esdeveniments en sèrie, o siga una narració; per exemple: qui era? On estava? Què feia? Què va dir? Com va acabar?. Cada xiquet de dins del grup contesta una pregunta i finalment es lligen les respostes com un relat, que podria quedar així:
Un jardiner
En la Torre Eiffel
Feia el menjar
Va acabar amb una ovella
El que mes destaque d'aquest sistema és que en el llibre no solament es donen mètodes per a inventar històries, sinó, també per a poder crear poesies. A més, crec que és més important, ja que els xiquets estan més acostumat a escoltar un conte cada dia, però estan poc familiaritzats amb les rimes. De la mateixa manera, la forma d'introduir-li-la; des de la diversió i el treball en equip.
Però continuant amb la creació d'històries, trobem el capitul setze transformant històries. Consta dels contes clàssics i la seua "transformació"; és a dir, canviar aqueixos relats per uns altres i una mica més canviats. Per exemple, en comptes de la caputxeta vermella que siga groga, o que siga un xiquet, etc. Açò és interessant perquè són els propis xiquets el que expliquen la història tradicional i que ha passat de generació en generació com ells volen i la veuen. De la mateixa manera, pot canviar molt la història i no haver de ser, per exemple la xiqueta la fràgil.
Del mateix mode, i continuant amb els contes tradicionals, trobem l'amanida de contes. També, una forma de "transformar" el conte tradicional, però d'on podem traure una història amb els personatges de molts contes; ja que tracta de barrejar aquests contes més populars per a aconseguir un solament. i així continuem acabant amb el rols tradicionals i seguim treballant la imaginació i creació dels mes xicotets.
Però no solament ens ajuda per a treballar la creació de noves històries, a més; com ocorre en les cartes en conte, ajuda a l'expressió en públic dels alumnes i a la interpretació donant lloc a la imaginació que li donen al dibuix. El procediment parla que els xiquets han de representar una història mitjançant dibuixos. S'asseuran en cercle i un d'ells agafarà un dels dibuixos aleatòriament (anteriorment tapats) i ho haurà d'interpretar donant començament a una nou relat. Seguidament el pròxim xiquet realitzarà el mateix però continuant la història del seu company.
M'he adonat que “La Gramàtica de la fantasia”, m'ha servit moltíssim, és a dir que mai li havia tret tant suc a un llibre, àdhuc que he de reconèixer que no m'ha resultat gens fàcil de llegir. Jo crec que açò és a causa de la forma d'expressar-se de l'autor i de moltes de les paraules que usa. Molts dels il·lustrats que ell nomena en el llibre com a persones significatives en els seus coneixements, no m'ajudaven a entendre el que l'autor m'estava explicant; a causa del meu desconeixement.
Rodari en aquest llibre, intenta diferenciar clarament el que és una tècnica del que no ho és, separant-les en paràgrafs diferents. Primer proposa la tècnica, l'exposa i després posa algun exemple i la seua experiència personal.
El que m'ha semblat bastant important, per a l'autor, és el Binomi Fantàstic, que ho explica a partir del quart capítol i ja no ho deixa de nomenar fins al final del llibre. I és que, segons el meu semblar, en el que Rodari es basa és en el Binomi, escrivint la resta al voltant d'ell. Llegir aquest llibre ha sigut una bona experiència, i àdhuc que m'haja resultat una mica dens, ho guardaré en la meua biblioteca de futura mestra per a poder aplicar-ho en un futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario